Anoiadiari entrevista a Crysys despres de guanyar el certament de Wacken

Anoia diari entrevista els Crysys pocs dies després d’haver guanyat el concurs internacional del festival Wacken Open Air, la 'Mecca del heavy metal', que cada any reuneix milers d'aficionats prop d'Hamburg (Alemanya). Confessen que encara no toquen de peus a terra, perquè si arribar a la final ja era un somni, guanyar l''Eurovisió de bandes amateurs del metall' ha estat increïble. Són conscients que aquest triomf els obre moltes portes, perquè també suposarà gravar 'un senyor disc', però alhora, que a partir d'ara pot canviar força el seu estil de vida. El grup passarà a ser més una feina que un hobby. Això sí, aquests joves músics no es conformen i diuen que treballaran per arribar encara més amunt. El seus secrets? El bon rotllo entre els membres del grup i mirar de deixar-se la pell dalt de l'escenari tocant l'accelerat ritme del thrash metal.

Què és el Wacken?

El Wacken és 'la Mecca' del heavy metal, el festival més gran del món on cada any es reuneixen 90.000 persones, així que anar a tocar allà és un somni, una cosa que ens pensàvem que no faríem mai a la vida. És increïble. És l'oportunitat més gran que es pot donar a una banda amateur com nosaltres, que tot just fa un any i mig que toca.

I què ha suposat guanyar el concurs d'aquest festival?

Encara no toquem de peus a terra i no hi ha paraules per descriure el que sentim. Abans del veredicte del jurat i dels premis, anar a tocar allà ja era l'hòstia, sempre havíem volgut anar-hi com a públic! Però va ser guanyar i... Ara, el que hem de fer com a grup és tirar endavant i aprofitar aquesta ocasió, perquè no et passa cada dia, això d’anar a tocar al millor festival del món... i guanyar-lo! El nostre entorn i gent que no coneixíem ens ha recolzat molt, conscients que aquest triomf farà història dins l’escena estatal. Però, per molt que haguem guanyat això no ens podem conformar, en volem més. És ara quan cal començar a treballar.

Ens podeu explicar el premi rebut?

Sobretot és gravar un 'senyor disc' produït per un grup mític dins aquest món del heavy metal, que es distribuirà arreu del planeta. És un contracte discogràfic amb Wacken Records. A més, ens van donar dues guitarres, un amplificador de baix i un de guitarra, una bateria... Tenim l’oportunitat de fer contractes d’endorsment, que és com si et patrocinessin, deixant-te el material a meitat de preu a canvi de portar-lo sempre. Sens dubte, ens obres moltes portes.

Així que, ara, amb la vista posada al disc, no?

Sí. Ara el hobby s’ha convertit en una feina i caldrà replantejar-nos coses... Possiblement l’anem a gravar a Alemanya. Gairebé tots estudiem, però creiem que es pot compaginar. El que no podem fer que la discogràfica se n’ocupi de tot; ja tenim idees perquè gent famosa dins l’escena col•labori al disc. És la nostra opera prima! Qui no ens conegui encara ho ha de fer amb el disc.

Com hi vau arribar fins aquí?

Dins de cada estat d’Europa, a més de la xina Xina i algun de Sud Amèrica, feien un concurs on enviaves la maqueta, i per jurat passaven; en el cas de l’estat espanyol, que es presentava per primer cop, quatre bandes. Al concert d’aquesta final vam guanyar, així que vam anar a la gran final del Wacken. Cada país té un jurat allà, si bé no pot votar el propi representant. És l’Eurovisió del metall. De dinou jutges, quinze ens van votar a nosaltres. Hi havia molt nivell, si bé érem de les més joves, i nosaltres tenim entre 17 i 23 anys.

I quin és el vostre secret, doncs?

Hi ha molta gent que es pensa que per tocar molt bé ja no cal moure’s als directes. Nosaltres anem amunt i avall i l’escenari és un caos. Intentem fer una mica d'espectacle; al Juli el vam electrificar amb una cadira elèctrica. Per escoltar la música et poses el CD o et baixes la cançó d’Internet a casa i prou; la gent vol alguna cosa més als directes. Mirem de deixar-nos-hi la pell, i a vegades gent a qui no li agrada la música ens felicita en acabar un concert. Això sí, també mirem d’esforçar-nos musicalment. El que volem dir és que grups mítics com AC/DC, que segueixen omplint camps de futbol, finalment tenen melodies ben senzilles d’interpretar.

Per als no entesos, el thrash metal...

És un gènere que va néixer a principis dels 80, a partir d’influències del heavy metal i del punk. Amb bandes com Motorhead i un ritme més ràpid va créixer aconseguint molta connexió amb el públic. També té lletres més de crítica social i violència –controlada, eh [riuen tots]- si bé hi ha alguns temes fantàstics. Amb el nou segle, després de decaure als 90, aquest estil ha ressorgit una mica, amb bandes com Bonded by Blood, Fueled by Fire...

Han anat sortint propostes de concerts últimament?

Érem el típic grup que ens donaven barra lliure i sopar i estàvem encantats. Ara, però, ja tenim gent darrera: una encarregada de la discogràfica, la cantant de Holy Moses, i també un mànager. Cada cosa que passi ara cal dir-los-hi i nosaltres ens hem de centrar sobretot a treballar. Hi ha coses però...

On assageu? Heu mirat de demanar ajuts?

En un local de Castellolí, que el pare del baixista ens va cedir. Estem molt bé perquè no molestem a ningú? Ara intentarem que tan l’Ajuntament d’Òdena com el d’Igualada ens ajudin per finançar el CD, si bé segur que és molt difícil. Portem lluitant molts anys, però no hem aconseguit res, però per provar... També mirarem altres col•laboracions, per exemple amb botigues de música.

Divendres 21 d'agost toqueu a la final del Certamen de Música Jove d’Igualada, però, després del Wacken...

Home, són diners. No sabem què passarà, però mirarem de guanyar. És un concurs obert amb bandes d’estils molt diferents i el jurat ho té difícil. Potser, més que jutjar l’estil caldria jutjar el grup. No volem menystenir les altres bandes, però n’hi ha que tocant estils de moda com la rumba després dalt l’escenari no animen al públic i tant els hi fa tocar en un lloc com un altre.

Quins consells donaríeu als grups que pugen?

Molt esforç i molta il•lusió, perquè si toques per tocar i no treballes dur... Pensem que quan un grup treballa en equip és quan millor surten les coses. Les lletres les fem entre tots. Ens vam ajuntar, sabent que les influències eren similars, i la cosa ha anat bé. Normalment assagem un dia o dos a la setmana. Tots venim d’altres bandes i tenim una mica d’experiència (Shadon, Urban Society...), però el bon rotllo entre nosaltres i el treball són dues claus. Ja fa anys que ens movem en ambients d’aquest món, que a Igualada està força viu.

Per què?

Molts hem crescut amb els nostres pares, que són uns malalts del rock & roll, i el heavy metal no s’extingirà. Va néixer als anys 60 i la indústria no ens ha pogut absorbir, tot i que grups com Metallica l'han popularitzat molt. Sí que és cert que sempre hi ha hagut molt marxandatge, però un bon exemple són els Kiss, que s’han mantingut fidels a la seva música des del principi. Els heavys sempre som dels primers a comprar-se un nou disc quan surt al mercat, per exemple d’Iron Maiden.

És un món tancat, però?

Hi ha qui ho diu, però molts de nosaltres escoltem altres estils sense cap problema. A més, el heavy també és molt divers. Reconeixem que aquest tipus de música costa d’entendre, però sovint tampoc fan l’esforç de donar-nos una oportunitat, com han fet per força els nostres familiars [riuen]. Som gent normal; també hi ha persones amb cabells llargs que no són heavys. Gent malparida n’hi ha a tot arreu, heavys i no heavys, però caldria acabar amb els prejudicis, perquè tothom ha d’anar com li agrada i no ser jutjat només per això.