entrevista a la Dr. Carme Casas per part del ICS

En el marc de la campanya “Cada dia 8 és 8 de març”, aquest mes d’octubre el Grup d’Igualtat de la Gerència Territorial de la Catalunya Central impulsa una campanya per donar a conèixer les experiències de diverses professionals sanitàries, totes dones, al món rural. Des del 8 d’octubre i fins al dia 15, que se celebra el Dia Internacional de la Dona Rural, sortiran publicades breus entrevistes a diverses professionals de l’ICS Catalunya Central.

La darrera entrevistada és la metgessa Carme Cases Jové, de l’EAP Anoia Rural:

1. Comenta breument la teva biografia.

El meu nom és Carme Cases Jové i vaig néixer a Lleida el 16 d’abril de 1959, tot i que vaig viure la meva infància al poble Esterri d’Àneu. Vaig estudiar medicina a l’Hospital Clínic de Barcelona, ja que encara no hi havia facultat de medicina a Lleida. Pràcticament tota la meva trajectòria professional l’he desenvolupat a la comarca de l’Anoia, sobretot a l’ABS Anoia Rural. El primer lloc on vaig treballar va ser a La Torre de Claramunt, poble on visc, tot i que actualment treballo a Òdena.

2. Comenta la teva trajectòria professional.

Quan vaig acabar d’estudiar, la situació laboral no era fàcil. L’excés d’oferta de professionals va provocar més dificultats per accedir a les places de ciutat i era més fàcil treballar en llocs més allunyats de les capitals i, per tant, més rurals. Des del 2 de gener de 2000 sóc la metgessa d’Òdena.

Llavors no existia cap tipus d’acollida reglada i a les zones rurals et senties molt sola. Sortosament vaig conèixer altres professionals d’Anoia Rural que em van facilitar l’adaptació. Em van assessorar, em van ajudar a organitzar la feina, a resoldre temes burocràtics i situacions complexes, i a compartir guàrdies. També em van ensenyar com construir una relació pacient-professional propera i respectuosa, mantenint una certa distància necessària per poder exercir amb professionalitat, malgrat que no és fàcil. Gràcies a tot això vaig poder veure els avantatges de treballar en zones rurals.

3. Quins són per a tu els avantatges de treballar al món rural?

El que més valoro és que la població assignada és una població natural, és a dir, una comunitat que funciona conjuntament; conec la família sencera que viu al poble i conec el seu entorn social. Aquests dies ho he comentat amb altres companys i alguns jubilats m’han recordat que encara existeix molta solidaritat entre veïns a les zones rurals.

També valoro la sensibilitat de molts ajuntaments de dotar els consultoris amb alguns equipaments extres, que permeten disminuir els viatges dels pacients a les ABS, a la vegada que t’exigeixen més habilitats. Quan vaig començar l’accés a la formació era un repte a les zones rurals, que ha desaparegut amb l’aparició de les TIC.

A més, aquí es fa imprescindible el treball en equip. Crec que abordar conjuntament la feina amb la infermera és molt important, ja que cal un discurs pactat i coherent cap als pacients; també amb els administratius, el treballador social i la farmacèutica.

4. En alguna ocasió t’has sentit discriminada a la feina pel fet de ser dona i professional sanitària?

Sí que he hagut de sentir-me a dir “Nena, que li pots dir al metge…?”, com també els passa a d’altres companyes sanitàries. Però el que més m’ha dolgut és la desvaloració per la comparativa rural/urbà i sobretot primària/ hospitalària.

5. Explica’ns alguna anècdota o experiència personal/laboral que vulguis compartir.

Els pobles veuen la dificultat que tenen per accedir als serveis sanitaris i per això sempre hi ha hagut una sensibilitat especial a valorar la prestació sanitària propera. S’han esforçat molt en tenir consultoris locals que depenen dels ajuntaments per poder facilitar una assistència curosa. Es per això que fa anys, en molts pobles, s’adequava un local o pis per passar consulta que també servia de casa del metge.

Per a mi, el més divertit és que quan encara no existien els telèfons mòbils, molta informació es transmetia mitjançant papers penjats a la porta de la casa o del consultori del poble amb cartells del tipus: “Ara torno, he anat a comprar, si no hi soc truqueu al tel…” o “Estic fent un servei domiciliari”. Cosa que no feia falta perquè els veïns donaven la informació detallada d’on eres  , què feies, quan tornaries i després t’explicaven qui havia vingut i per què!